HISTÒRIA

Haití comparteix amb la seva veïna la República Dominicana els seus orígens indígenes, en els que els seus avantpassats més llunyans són els taíns, aborígens que pertanyien al grup lingüístic arawak. Aquests indis vivien principalment de l’agricultura i la pesca, treballaven la fusta, la ceràmica i metalls nobles, com l’or. Cultivaven cotó, que utilitzaven principalment per teixir gandules (hamaques).

El 1492, Cristòfor Colom descobrí la illa i la va batejar amb el nom de “La Española”. Des d’aquell moment, la vida de l’actual Haití va transcórrer, com en tota la illa, entre l’extinció dels indígenes com resultat de l’explotació i el treball excessiu i la introducció d’esclaus negres portats des de l’Àfrica. A partir de la segona meitat del segle XVI, la illa fou abandonada per la migració dels espanyols cap a d’altres punts del continent. El 1697 mitjançant la Pau de Ryswick, la part occidental de “La Española” que havia estat ocupada per aventurers francesos, fou cedida per Espanya de manera formal a França, zona que es va conèixer com a Saint Domingue que ocupava aleshores els territoris que formen l’actual Haití.

El 1804 la illa de “La Española” fou declarada independent del comandament colonial francès pel general Jean Jacques Dessalines. Va ser la primera república negra en el món i la primera, així mateix, en abolir l’esclavitud (molt important va ser la figura de Toussaint Louverture). Des d’aleshores es denominà Haití. Dessalines va prendre el títol d’emperador, però va morir dos anys després i el territori fou novament dividit. Així la història posterior d’Haití es va caracteritzar per una sèrie de lluites internes per l’ascens polític entre negres i mulats. Els desordres varen persistir. Estats Units va intervenir el 1915, sota la seva ocupació es va establir un ordre a Haití on el preu fou la regressió dels moviments camperols i Philippe Sudre Dartiguenave mantingué la presidència des de 1915 fins a 1922. A principis de 1916 el Senat dels Estats Units va ratificar un tractat amb Haití pel qual accedien a proporcionar ajuda econòmica i política durant deu anys; aquest tractat es va ampliar una dècada més. Després de dinou anys d’ocupació, repressió i alçaments, va cedir l’ocupació formal d’Estats Units a la illa el 1934. Tot i així, el recolzament dels governs de la potència mundial no es va trencar. A principis de 1949 Haití va permetre a l’aviació antisubmarina estadunidense l’ús de la pista d’aterratge de Puerto Príncipe. Durant 1949 els revolucionaris haitians, animats pel govern dominicà, precipitaren una crisis nacional i varen fer que es declarés l’estat de setge el 15 de novembre. Al 1950 Paul E. Magloire a guanyar la presidència. El govern Magloire animà la inversió estrangera per enfortir l’economia nacional. Tanmateix, el 1956 va renunciar al poder. Després d’un període d’incertesa política, el 1957 Duvalier s’imposà a l’estat de setge, reprimí a l’oposició, dissolgué l’assemblea i constituí una nova policia amb membres que el recolzaven. L’ajuda d’Estats Units va concloure l’any 1961 per demostrar el desacord amb la política de Duvalier. La nova Constitució proclamada el 1964 autoritzava la presidència vitalícia de Duvalier i una nova bandera vermella i negra (que simbolitzava la unió entre Haití i Àfrica). Tot i la opressiva tirania de Duvalier, els grups opositors dins del país continuaren conspirant. Cap el 1967 el president havia executat a uns 2.000 rivals polítics i havia obligat a d’altres mils a exiliar-se. El gener de 1971, l’assemblea legislativa a reformar la Constitució per permetre a Duvalier anomenar successor al seu fill, Jean-Claude Duvalier. Als 19 anys Duvalier va passar a ésser president després de la mort del seu pare, el 21 d’abril de 1971. Aquesta posició es va veure reafirmada per una revisió de la Constitució el 1985 que el permetria mantenir-se al càrrec de forma vitalícia. A la dècada dels 70 Jean-Claude Duvalier va consolidar el seu poder. A finals d’aquesta dècada i principis de la dels 80 va tenir lloc un ampli èxode cap a les Bahames i Florida que va cridar l’atenció internacional sobre el règim de Duvalier. Com a conseqüència d’una creixent oposició, Duvalier va fugir d’Haití a principis de 1986. Un nou període d’inestabilitat s’inicià aleshores i tingué a penes un recés amb l’elecció de Jean-Bertrand Aristide qui va prendre possessió del seu càrrec el febrer de 1991. Aristide fou expulsat per un cop militar el setembre següent i es va exiliar a Estat Units. La OEA imposà sancions al nou règim militar, però les negociacions pel retorn d’Aristide continuaven. El maig de 1994 les sancions de la ONU contra els dirigents militars d’Haití s’ampliaren amb la finalitat de forçar-los a renunciar i permetre el retorn d’Aristide al poder. La seva tornada es va produir a l’octubre de 1994, després de l’ocupació militar d’Haití per Estats Units. El reposat president s’enfrontà a greus problemes, com la crisi en el sistema sanitari, l’elevat analfabetisme, una economia en recessió, amb una alta tassa d’atur, una gran i corrupta burocràcia i el funcionament d’autèntiques màfies dins de l’exèrcit. Després de les eleccions de desembre de 1995, Aristide fou substituït a la presidència per René Préval. Tanmateix, una sèrie d’incidents no va permetre l’estabilitat i complicà el govern de Préval. Tot i així va governar fins que el mes de novembre de l’any 2000 varen tenir lloc de nou eleccions presidencials, que varen determinar el retorn d’Aristide a la presidència de l’Estat a partir del 7 de febrer del 2001.

La situació no va millorar en aquest segon mandat, molt al contrari. La pressió interna i internacional van fer que abandonés el país l’any 2004 (abans de concloure el seu mandat). Una missió d’interposició de la ONU està actualment desplegada. Un govern de transició s’encarrega de preparar noves eleccions per recuperar l’ordre constitucional al país.